A una altra ona de freqüència

Quina nena més maca, vaig pensar.
20 anys però és una nena.
De posat distant, misteriosa, suscitava interès entre Caixes, trencava allò superflu i fútil del treball mecànic i anti-realitzant.
Tenia un somriure omnipresent i els ulls grans, com planetes, per captar-ho tot, les petites coses i les grans il·lusions.

Nit de dissabte, festa il·legal.
Platja de Sant Pol, però que bé podria haver estat Menorca, Estrella Damm i Sant Joan.
Nit màgica, de descobrir noves dimensions. Les ones del mar, i les ones personals, més profundes i convulses que la mar de Sant Pol.


Vam parlar de l'amor, del futur, del passat. Molt vam parlar... o potser massa poc. Depèn de com es miri. Diuen que l'important és la qualitat i no la quantitat, no?
Fos com fos en el primer instant ja vaig notar que aquella seria la conversa més reveladora de tota la nit, i de la setmana...

Era innocent, mantenia gairebé intacta la innocència d'una nena. (Per això encara era una nena, de 20 anys, però una nena).
Era especial. Era especial i no ho sabia. N'hi ha que ho són i que ho saben, n'hi ha d'altres que s'ho creuen però no ho són. Ella ho era, sense reflexions, sense adonar-se'n. Això em va fer gràcia.

Ella no analitzava, no teoritzava, no racionalitzava. Trobava l'essència de les coses de forma inaudita, trobava el sentit comú sense atendre ni a manuals, ni a convencions socials.
Els manuals són pels intel·lectuals que es vanten de rebutjar les convencions socials, les convencions socials son pels no-intel·lectuals que no entenen els manuals... Ella era capaç d'escapar dels dos paranys. Genial.

Havia estat (massa) protegida però al mateix temps sabia exactament què era la vida, la vida en majúscules, aquella que no es conforma d'entelèquies, sinó de dosis altes de realitat.
Em va quedar clar que era una obrera, i una princesa. Princesa del McDonald's, del Telepizza i ara, del Decathlon.

Era dolça. Despertava tendresa i instint de protecció. Però de seguida t'adonaves que era forta i decidida. Sota la dolçor, ambiciosa i competitiva, en el millor sentit dels termes. Plena d'inquietuds i d'il·lusions (digne d'admirar en algú que no li han deixat gaire volar). Parlava amb ella i sentia llàstima per les pijes de Barcelona, per la gent de poble conformista, pels milers de joves apàtics.

I quina nena més maca, vaig tornar a pensar.

Els mites sobre la sanitats als EUA

El debat provocat pel projecte de reforma sanitària d'Obama és un debat essencialment ideològic i en molts aspectes bastant allunyat de la realitat. Un debat que, des de l'òptica europea, se sustenta en el mite que als Estats Units, al no existir un sistema sanitari públic universal, els nord-americans pobres o amb rendes més baixes es moren a la porta dels hospitals perquè no poden pagar-lo.

Dels 300 milions de ciutadans nord-americans, n'hi ha 45 milions que no en tenen. Per què? Doncs, perquè la immensa majoria no han volgut pagar-la. La pregunta és: no han volgut o no han pogut?
Per saber-ho, el millor que podem fer és desglossar aquesta xifra. Aleshores comprovarem que la situació és molt menys greu del que sembla:

1)Una quarta part dels no assegurats són immigrants sense nacionalitat nord-americana. Els hispans són els que estan menys assegurats. Molts d'ells prefereixen enviar remeses als seus familiars a l'estranger – amb més problemes de salut – que contractar una assegurança mèdica als EUA.

2)Una fracció important dels no assegurats només deixa de tenir assegurança mèdica una part de l'any, mentre està sense feina. D'acord amb l'Oficina Pressupostària del Congrés (CBO), els que no tenen assegurança durant tot l'any oscil·len entre els 21 i 31 milions de persones.

3)Uns 15 milions de no assegurats compten amb uns ingressos superiors als 50.000 dòlars l'any. És a dir, poden contractar perfectament una assegurança mèdica, però trien voluntàriament no fer-ho. De fet, el grup de no assegurats que més està augmentant en els darrers anys percep uns ingressos superiors als 75.000 dòlars anuals.

4)Només 686.000 persones majors de 65 anys no estan cobertes per una assegurança mèdica.

5)Uns 18 milions tenen entre 18 i 34 anys, una edat en què és poc probable emmalaltir i que explicaria per què molts d'ells trien no contractar una assegurança mèdica. De fet, nombrosos no assegurats són estudiants universitaris i, per tant, depenen dels seus pares o estan coberts per les pòlisses dels seus pares. Els que treballen, molts prefereixen tenir un salari més alt que no pas que una part del seu sou es destini a una assegurança mèdica.

6)Un 25% dels no assegurats (uns 11.200.000) pot accedir als programes estatals existents com Medicaid o el State Children's Health Insurance Plan, però no s'ha subscrit. També hi ha el programa d'assistència gratuïta Medicare per als jubilats i pensionistes majors de 65 anys.

7)Finalment, els que no estan assegurats durant tot l'any reben, però, abundants serveis mèdics. En concret, prop de la meitat de l'atenció sanitària en valor monetari que els que sí que estan assegurats (uns 35.000 milions de dòlars el 2001).

8)A més, com a última alternativa, qualsevol persona, assegurada o no, pot anar a una sala d'emergència (urgències) i demanar assistència. Una assistència que s'ha de donar obligatòriament, enfront el mite que als EUA els no assegurats moren a la porta dels hospitals.

9)L'Estat d'EUA gasta 2,4 bilions de dòlars (1,9 bilions d'euros) del pressupost públic a l'any en salut. En total, la sanitat als EUA gasta 1,5 vegades més per persona que qualsevol altre país.

L'arquetip Joan Laporta

Ahir a classe de mitologia grega ens van parlar dels arquetips humans. Aquests, es diferencien dels estereotips en tant que són personatges modèlics comuns a totes les cultures, pertanyen a l'imaginari col.lectiu de la raça humana. Mentre l'estereotip respon a l'univers simbòlic d'una societat determinada, l'arquetip funciona de forma universal: totes i cadascuna de les cultures existents poden sentir-se'n identificades.
Dos d'aquests arquetips universals són l'Heroi i el Rei corrupte. Ambdós personatges resulten d'un viatge iniciàtic que emprenen i que els hi comporta una ascensió personal. Tanmateix, un cop assolida aquesta ascensió hi ha el punt d'inflexió que els separa: l'Heroi decideix arriscar-se o sacrificar-se per un bé major que ajudi al progrés de la humanitat (com en Prometeu robant el foc als Déus per a portar-los als humans) i el Rei decideix satisfer el seu interès personal i sobreposar la seva figura i el seu ego a qualsevol altra raó o motiu major. En comptes de buscar el progrés de la civilització, posa impediments que preservin o juguin a favor de la seva situació personal.

El cas de Joan Laporta és paradigmàtic d'ambdós arquetips. Els 6 anys en el Barça resultaren el seu viatge iniciàtic; mentre que la fama i el poder mediàtic significaren l'ascensió del personatge. Va ser capaç de fer fora els Boixos Nois del Camp Nou, de canviar un model que no funcionava, d'augmentar els beneficis del Barça i de portar-nos títols i glòria. Un heroi de l'univers culé. No obstant, els últims temps semblen palesar una inversió d'aquest heroi, una degradació que el situarien més a prop del Rei corromput. No faig referència a les seves aspiracions polítiques (que tot i que també té molt a veure, només el temps dirà si es materialitzen en heroïcitat – amb una hipotètica independència de Catalunya – o si acaba sent un Berlusconi a la catalana, és a dir, un Rei corrupte). Parlo del seu afany de controlar el Barça, d'intentar impedir l'ascensió d'un possible candidat (Ferran Soriano) malgrat els seus companys de Junta creguin que és el millor pel Barça. Parlo de no saber discernir sobre què és el millor pel Barça i el millor per a ell. L'Alfons Godall, pel que sembla, té la voluntat de cedir el seu lideratge per al projecte del Barça, més enllà de personalismes el que busca és la continuació del model que tants bons resultats ha donat, sense importar qui l'encapçali. En Laporta és un líder, però d'heroi a corrupte hi ha dues passes. I la història n'és repleta d'exemples com aquest, els grecs ja ens avisaren.

Una altra ona de freqüència...

Quina nena més maca, vaig pensar.
20 anys però és una nena.
De posat distant, misteriosa, suscitava interès entre Caixes, trencava allò superflu i fútil del treball mecànic i anti-realitzant.
De somriure omnipresent i d'ulls grans com planetes.

Nit de dissabte, festa il·legal.
Platja de Sant Pol, però que bé podria haver estat Menorca, Estrella Damm i Sant Joan.
Nit màgica, de descobrir noves dimensions. Les ones del mar, i les ones personals, més profundes i convulses que la mar de Sant Pol.

Vam parlar de l'amor, del futur, del passat. Molt vam parlar... o potser massa poc. Depèn de com es miri. Diuen que l'important és la qualitat i no la quantitat, no?
Fos com fos en el primer instant ja vaig notar que aquella seria la conversa més reveladora de tota la nit, i de la setmana...

Era innocent, mantenia gairebé intacta la innocència d'una nena. (Per això encara era una nena, de 20 anys, però una nena).
Era especial. Era especial i no ho sabia. N'hi ha que ho són i que ho saben, n'hi ha d'altres que s'ho creuen però no ho són. Ella ho era, sense reflexions, sense adonar-se'n. Això em va fer gràcia.
Ella no analitzava, no teoritzava, no racionalitzava. Trobava l'essència de les coses de forma inaudita, trobava el sentit comú sense atendre ni a manuals, ni a convencions socials.
Els manuals són pels intel·lectuals que es vanten de rebutjar les convencions socials, les convencions socials son pels no-intel·lectuals que no entenen els manuals... Ella era capaç d'escapar dels dos paranys. Genial.

Havia estat (massa) protegida però al mateix temps sabia exactament què era la vida, la vida real, aquella que no es conforma d'entelèquies, sinó de dosis altes de realitat.
Em va quedar clar que era una obrera, i una princesa. Princesa del McDonald's, del Telepizza i ara, del Decathlon.

És dolça. Desperta tendresa i instint de protecció. Però és forta i decidida. Sota la dolçor, ambiciosa i competitiva, en el millor sentit dels termes. Plena d'inquietuds i d'il·lusions (digne d'admirar en algú que no li han deixat gaire volar). Parlava amb ella i sentia llàstima per les pijes de Barcelona, per la gent de poble conformista, pels milers de joves apàtics.

I quina nena més maca, vaig tornar a pensar.

Ni millor ni pitjor, simplement diferent

Afirmar que, en general, els andalusos d'Andalusia tenen una ganduleria més accentuada que els catalans no crec que sigui cap aberració. Simplement constato un realitat que considero força representativa de la idiosincràsia de dos pobles diferents. Sense introduir judicis de valor de sobre si és millor prendre's la vida en calma o tenir més afany per a la productivitat, crec que no és cap gran difamació adonar-se d'aquells trets culturals que diferencien a uns pobles d'altres.
Els andalusos treballen menys. Per les raons que siguin. Perquè el clima calorós no ajuda gaire, perquè les expectatives de treball són tan negatives que desincentiven, perquè la divisió territorial en grans latifundis els resultà perjudicial i dependents dels subsidis o perquè prefereixen el temps lliure, la vida ociosa i les seves festes majors d'una o dues setmanes de durada.

Si analitzem els casos concrets segur que trobem moltes raons, totes variades. Cap de les que exposo és omniexplicativa. La realitat sempre es presenta més complexa i matisada com per a inserir a tot un poble dins d'aquest patró. Molts andalusos segur que volen treballar però no poden perquè simplement no hi ha treball. Això és una autèntica llàstima i etiquetar-los de ganduls és totalment injust.

El problema de les generalitzacions és que estigmatitzen i desempellagar-se d'un estigma és molt difícil (sinó pregunteu-ho a la “fresca” del poble, a l'“ampollón” de la classe o al “bocamoll” de la família. Per molt que hagin canviat i s'escarrassin en demostrar-ho l'estigma acostuma a perdurar injustament). Però adonar-se d'això no és raó suficient per a que no es puguin extreure conclusions de caire holístic i diferencials entre cultures.

Si ho fem extensiu a Europa, trobem l'Europa de les dues velocitats. La cultura mediterrània – dels coneguts PIGS – és molt més laxa en el tema productiu. Aquí es porta més la picaresca i la màniga ample. És significatiu que l'heroi nacional d'Espanya sigui un tal Lazarillo de Tormes, un nen que roba a un...cec! o que el president d'Itàlia sigui Silvio Berlusconi, un home que es presenta a les eleccions per defugir de la justícia! La cultura del nord d'Europa i anglosaxona és una cultura molt més calvinista, on tenen una concepció del treball diferent a la mediterrània i que es tradueix, entre d'altres coses, en una major productivitat. En el món anglosaxó, sobretot als Estats Units, l'ídol és el “self-made man”, l'home que es fa a si mateix. I no pas l'hidalgo que viu de rendes i té temps per les seves cabòries com el Don Quijote.

Sense idealitzar allò aliè, tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. En alguns aspectes de la vida, la mentalitat mediterrània resultarà millor, i en d'altres aspectes, la mentalitat anglosaxona serà més favorable... Però mostrar les diferències no és cap delicte ni ens ha de fer por. Voler creure que tots som iguals és un error, la diferència no és per se negativa. Un programa català i molt ingeniós com va ser el Persones Humanes ho deia de forma molt clara: “ni millor ni pitjor, diferent”.

L'arquetip Joan Laporta

Ahir a classe de mitologia grega ens van parlar dels arquetips humans. Aquests, es diferencien dels estereotips en tant que són personatges modèlics comuns a totes les cultures, pertanyen a l'imaginari col.lectiu de la raça humana. Mentre l'estereotip respon a l'univers simbòlic d'una societat determinada, l'arquetip funciona de forma universal: totes i cadascuna de les cultures existents poden sentir-se'n identificades.
Dos d'aquests arquetips universals són l'Heroi i el Rei corromput. Ambdós personatges resulten d'un viatge iniciàtic que emprenen i que els hi comporta una ascensió personal. Tanmateix, un cop assolida aquesta ascensió hi ha el punt d'inflexió que els separa: l'Heroi decideix arriscar-se o sacrificar-se per un bé major que ajudi al progrés de la humanitat (com en Prometeu robant el foc als Déus per a portar-los als humans) i el Rei decideix satisfer el seu interès personal i sobreposar la seva figura i el seu ego a qualsevol altra raó o motiu major. En comptes de buscar el progrés de la civilització, posa impediments que preservin o juguin a favor de la seva situació personal.

El cas de Joan Laporta és paradigmàtic d'ambdós arquetips. Els 6 anys en el Barça resultaren el seu viatge iniciàtic, mentre que la fama i el poder mediàtic significaren l'ascensió del personatge. Va ser capaç de fer fora els Boixos Nois del Camp Nou, de canviar un model que no funcionava, d'augmentar els beneficis del Barça i de portar-nos títols i glòria. Un heroi de l'univers culé. No obstant, els últims temps semblen palesar una inversió d'aquest heroi, una degradació que el situarien més a prop del Rei corromput. No faig referència a les seves aspiracions polítiques (que tot i que també té molt a veure, només el temps dirà si es materialitzen en heroïcitat – amb una hipotètica independència de Catalunya – o si acaba sent un Berlusconi a la catalana, és a dir, un Rei corromput). Parlo del seu afany de controlar el Barça, d'intentar impedir l'ascensió d'un possible candidat (Ferran Soriano) malgrat els seus companys de Junta creguin que és el millor pel Barça. Parlo de no saber discernir sobre què és el millor pel Barça i el millor per a ell. L'Alfons Godall, pel que sembla, té la voluntat de cedir el seu lideratge per al projecte del Barça, més enllà de personalismes el que busca és la continuació del model que tants bons resultats ha donat, sense importar qui l'encapçali. En Laporta és un líder, però d'heroi a corrupte hi ha dues passes.I la història n'és repleta d'exemples com aquest, els grecs ja ens avisaren.

Carta en resposta a un afiliat d'UPyD

Avui he llegit la crònica de Martínez Gorriarán, un dels afiliats a UPyD que també va assistir a la Conferència de Rosa Diez a la UAB. Aquesta crònica, m’ofèn personalment per diverses raons, però sobretot perquè menysprea i falta al respecte a una de les meves millors amigues. El to de la crònica és insultant, amb tics racistes i de certa arrogància, i entenc que no pot quedar sense resposta.

Sóc una estudiant de polítiques que també va assistir a la Conferència. Jo, personalment, li vaig donar la mà a la Sra. Diez i li vaig comentar que em sabia molt de greu el que havia passat i que sentia vergonya. Ella em va respondre molt amablement i em va agrair el meu gest. Explico això més que res perquè quedi clar quin és el meu tarannà i no m’acusin a mi també de feixista ni d’intolerant. Tot i que, possiblement i veient de quin peu calça el senyor Martínez Gorriarán, bé podria acusar-me a mi també de tan sols preocupar-me per les formes i ser, en el fons i i en el contingut, igual de dogmàtica, adoctrinada i demés adjectius que utilitza al llarg de la seva crònica per a referir-se als estudiants que vam assistir a la conferència i que no combreguem amb el seu ideal d’Espanya.

Dit això, simplement vull replicar els aspectes de la seva crònica que més reprovables m‘han semblat.
Primer de tot, crec que s’hauria de replantejar la seva peculiar forma d’analitzar la realitat. En la seva corrosiva crònica no té reserves en posar-nos tots al mateix sac. Això sí, amb la única distinció que els últims (els independentistes que vam assistir a la conferència) érem més educats que els boicotejadors! Vaja home! Gràcies per la distinció! D’això se’n diu fer un retrat fidel de la realitat! Com a bon professor universitari, el senyor Martínez Gorriarán se n’adona que la realitat es presenta complexa i matisada, i que no és una simple pugna entre bons i dolents... Ironies a part, si vol parlar d’educació senyor Martínez, comença predicant amb l’exemple i obviant del seu vocabulari definicions com “aspecto agitanado de manual” i "catalanes patanegra" entre d'altres. Fes-ho encara que no sigui per un tema d'educació, simplement perquè tenir aquestes etiquetes com a arguments del seu discurs no són del nivell que s’espera d’un professor d’universitat.

Vostè, que s'erigeix com a messiànic defensor de la llibertat d'expressió, sembla no utilitzar el mateix raser per valorar la mateixa llibertat del nostre Degà i la nostra facultat per convidar a la Sra Diez a parlar. Suposo que això no lliga amb el seu discurs, certament esgotador, de 20 anys d'adoctrinament nacionalista per part de les institucions catalanes...

Deu pensar que qui sóc jo per donar-li lliçons, si només sóc una estudiant! - o sota el seu prisma, només un receptacle passiu de la propaganda xovinista catalana! - però potser és hora que intenti veure les coses tal com són, no veure fantasmes allà on no n'hi ha i no creure's víctima d'un complot anti-espanyol per part de les universitats catalanes. Amb aquesta actitud se situa en la mateixa tessitura dogmàtica d'alguna gent a la que critiques, però suposo que és més fàcil veure la palla en l'ull de l'altre, que la biga en el propi.

Simplement espero que reflexioni, que vegi que no hi ha un complot contra ningú i que deixi de percebre la realitat sota lògiques dicotòmiques que redueixen el debat a una irreconciliabe baralla maniquea. Potser, un cop fet aquest exercici veurà, que jo i els meus companys d'universitat (entre d'ells, la noia a qui faltes el respecte), de l'últim que se'ns pot titllar és de producte del nacionalisme català. Noms com Joaquin Molins, Montserrat Baras i Joan Botella - tots ells amb visions particulars i diferenciades, a mi no m'agrada posar a tothom al mateix sac! - han estat professors nostres, i precisament de l'últim que se'ls pot acusar és de fer proselitisme catalanista! Però a part d'això, crec que posar en dubte la nostra capacitat de pensar i actuar per nosaltres mateixos és, o bé pecar de curtesa de mires, o bé atorgar-se una superioritat intel.lectual típica dels dèspotes il.lustrats. Segurament és això últim, i sóc jo qui vaig errada, i que sort en tenim de lliure pensadors com vosaltres! que després d'humiliar-nos i menystenir-nos, ens mostreu la llum!