Erem TOTS els independentistes els que ahir vam anar a votar?

Desprès de l’efemèride d’ahir, el 13-D, la opinió que s’ha imposat en els mitjans de comunicació i en el gran gruix de la població és que els resultats van ser un fracàs. Evidentment, les xifres no enganyen i la participació va ser molt baixa (no es va arribar a l’esperat 30%). Tanmateix, moltes de les conclusions que s’extreuen d’aquesta veritat empírica disten força de la realitat, o si més no – i per no apropiar-me del terme real – poden ser qüestionades, contrastades, o simplement se’n pot donar diverses lectures.

L’argument principal esgrimit és que aquests resultats demostren i posen en evidència com l’independentisme és tan sols una obsessió de quatre gats, dels quatre gats que vam anar votar. Ara bé, aquesta equiparació de “nombre de vots igual a nombre d’independentistes” és simplista i reduccionista, per no dir enganyosa. És a dir, que hagi anat a votar poca gent, no significa que els que van anar a votar siguin tots i cadascún dels independentistes que hi ha al nostre país. Més aviat el contrari, sóc del parer que els que vam anar a votar ahir som precisament els més motivats. Tenint en compte que no era una consulta institucional, ni vinculant ni amb una campanya mediàtica al darrera, quina motivació pot haver-hi per la majoria de la població per anar a votar? Parlo del ciutadà ras, que no està ultra-motivat i que pensa que aquesta consulta pot resultar ser un mer foc d’encenalls.

El dia que es pugui fer un referèndum com Déu mana, on els partícips del “No” també vagin a votar i els resultats tinguin efectes legals, tinc la convicció que el nombre de vots independentistes pujarà considerablement. Tota aquella gent que li agrada la idea d’una Catalunya independent però que el 13-D no van anar votar, aniran a votar. Quan el vot sigui secret i anònim (que ahir ja es pressuposava que si anaves a votar és que combregaves amb la causa) les dinàmiques de vot canviaran. Hi ha estudis que expliquen aquest fet, de com la majoria de les persones no s’atreveixen a dir el que realment pensen ideològicament si no se senten que formen part del pensament majoritari. I crec que això explica en bona part el perquè ahir tots els que van anar votar no eren tots els independentistes que realment hi ha. Quan la gent se senti en confiança d’emetre el seu vot en un entorn neutral, sense pressió social i a on no se li pressuposi cap condició d’independentista o unionista, els resultats reflexeran el nombre d’independentistes reals. I probablement, ja no podrà dir-se que som quatre gats.

Ho deixo per la religió...

Acomodar-me, conformar-me i acceptar el món actual pensant en un demà millor, ho deixo per la religió...
Pensar que algunes coses són moralment reprovables perquè així algú ho ha decidit, ho deixo per la religió...
Creure en utopies i móns perfectes, ho deixo per la religió...

Pel món terrenal no demano ni el món ideal de Plató, ni la fase definitiva i culminant de la teoria marxista, ni el Superhome de Nietzche ni el Cel dels cristians. Tan sols demano continuar avançant i rebutjar els paradigmes i els grans ideals que, lluny de ser aplicables a la realitat, menystenen l’ésser humà en la seva individualitat.

Tan sols aposto per la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Premisses bàsiques, acords de mínims i no de màxims, que no signifiquin rèmores a la iniciativa individual i a l’impuls d’avançar per a fer del món el lloc millor de tots(o el menys pitjor).

DEDICAT A Thomas Jefferson!

Prohibit Prohibir

Es respira a l’ambient un enuig força considerable arrel de la decisió que va prendre el Tribunal Constitucional de permetre a Falange Espanyola manifestar-se lliurement pels carrers d’Arenys de Munt. No entraré a valorar si el dia en qüestió era el més propici (atès que era el mateix dia que el referèndum per la independència) ni tampoc valoraré el fet que algunes manifestacions estiguin prohibides mentre que d’altres gaudeixen de protecció legal.
On vull posar l’èmfasi aquesta vegada és en l’alenada de democràcia que la normalització d’aquests actes podria representar a la llarga. Com a mínim, per a fer-nos reflexionar sobre què significa la llibertat d’expressió, acceptar-la plenament amb totes les seves conseqüències i accelerar el procés definitiu i tan necessari cap a l’eradicació dels últims vestigis antidemocràtics – inevitables en qualsevol democràcia jove – que encara no ens hem expulsat definitivament de sobre. Això, tot i semblar contradictori, només s’aconsegueix integrant la pròpia crítica del sistema democràtic i afrontant, i alhora passant full, el nostre passat turbulent per a viure el present sense complexes.
Al meu entendre, qualsevol col.lectiu hauria de tenir el dret de dir la seva, fins i tot quan no ens agradi, fins i tot quan prové d’una colla de ‘fatxes’. Sí, perquè l’autèntica democràcia consisteix en no tenir por de les opinions variades, en acceptar que no tothom pensa igual i en assegurar un cert relativisme en els valors que ens permeti el sa exercici de dubtar i tenir present que allò en que creiem no ha de perquè ser el millor ni el més bo ni el correcte; sinó que fins i tot potser anem errats i existeixen altres veritats, realitats i opinions. Dit ras i curt, el que acaba fent una democràcia real és la llibertat, l’escassa presència de prohibicions. I malgrat que costi molt dubtar que la Falange pugui tenir raó, i fins i tot acceptant de forma consensuada que no té cap mena de raó ni de justificació, no s’hauria de derivar d’aquí un argument convincent per a la seva prohibició. Perquè quan es comença a prohibir, on es posa el límit? I el més important i més por fa, qui és el que decideix on es posa aquest límit? És a dir, qui decideix qui és aquell que té dret d’expressió i aquell que no? Tot això em porta a la conclusió que com menys prohibició millor, que la llibertat de donar mastegots a l’aire només pot acabar on comença el nas de l’altre.