Els andalusos treballen menys. Per les raons que siguin. Perquè el clima calorós no ajuda gaire, perquè les expectatives de treball són tan negatives que desincentiven, perquè la divisió territorial en grans latifundis els resultà perjudicial i dependents dels subsidis o perquè prefereixen el temps lliure, la vida ociosa i les seves festes majors d'una o dues setmanes de durada.
Si analitzem els casos concrets segur que trobem moltes raons, totes variades. Cap de les que exposo és omniexplicativa. La realitat sempre es presenta més complexa i matisada com per a inserir a tot un poble dins d'aquest patró. Molts andalusos segur que volen treballar però no poden perquè simplement no hi ha treball. Això és una autèntica llàstima i etiquetar-los de ganduls és totalment injust.
El problema de les generalitzacions és que estigmatitzen i desempellagar-se d'un estigma és molt difícil (sinó pregunteu-ho a la “fresca” del poble, a l'“ampollón” de la classe o al “bocamoll” de la família. Per molt que hagin canviat i s'escarrassin en demostrar-ho l'estigma acostuma a perdurar injustament). Però adonar-se d'això no és raó suficient per a que no es puguin extreure conclusions de caire holístic i diferencials entre cultures.
Si ho fem extensiu a Europa, trobem l'Europa de les dues velocitats. La cultura mediterrània – dels coneguts PIGS – és molt més laxa en el tema productiu. Aquí es porta més la picaresca i la màniga ample. És significatiu que l'heroi nacional d'Espanya sigui un tal Lazarillo de Tormes, un nen que roba a un...cec! o que el president d'Itàlia sigui Silvio Berlusconi, un home que es presenta a les eleccions per defugir de la justícia! La cultura del nord d'Europa i anglosaxona és una cultura molt més calvinista, on tenen una concepció del treball diferent a la mediterrània i que es tradueix, entre d'altres coses, en una major productivitat. En el món anglosaxó, sobretot als Estats Units, l'ídol és el “self-made man”, l'home que es fa a si mateix. I no pas l'hidalgo que viu de rendes i té temps per les seves cabòries com el Don Quijote.
Sense idealitzar allò aliè, tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. En alguns aspectes de la vida, la mentalitat mediterrània resultarà millor, i en d'altres aspectes, la mentalitat anglosaxona serà més favorable... Però mostrar les diferències no és cap delicte ni ens ha de fer por. Voler creure que tots som iguals és un error, la diferència no és per se negativa. Un programa català i molt ingeniós com va ser el Persones Humanes ho deia de forma molt clara: “ni millor ni pitjor, diferent”.
