Acomodar-me, conformar-me i acceptar el món actual pensant en un demà millor, ho deixo per la religió...
Pensar que algunes coses són moralment reprovables perquè així algú ho ha decidit, ho deixo per la religió...
Creure en utopies i móns perfectes, ho deixo per la religió...
Pel món terrenal no demano ni el món ideal de Plató, ni la fase definitiva i culminant de la teoria marxista, ni el Superhome de Nietzche ni el Cel dels cristians. Tan sols demano continuar avançant i rebutjar els paradigmes i els grans ideals que, lluny de ser aplicables a la realitat, menystenen l’ésser humà en la seva individualitat.
Tan sols aposto per la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Premisses bàsiques, acords de mínims i no de màxims, que no signifiquin rèmores a la iniciativa individual i a l’impuls d’avançar per a fer del món el lloc millor de tots(o el menys pitjor).
DEDICAT A Thomas Jefferson!
dimarts, 6 / octubre / 2009
divendres, 18 / setembre / 2009
Prohibit Prohibir
Es respira a l’ambient un enuig força considerable arrel de la decisió que va prendre el Tribunal Constitucional de permetre a Falange Espanyola manifestar-se lliurement pels carrers d’Arenys de Munt. No entraré a valorar si el dia en qüestió era el més propici (atès que era el mateix dia que el referèndum per la independència) ni tampoc valoraré el fet que algunes manifestacions estiguin prohibides mentre que d’altres gaudeixen de protecció legal.
On vull posar l’èmfasi aquesta vegada és en l’alenada de democràcia que la normalització d’aquests actes podria representar a la llarga. Com a mínim, per a fer-nos reflexionar sobre què significa la llibertat d’expressió, acceptar-la plenament amb totes les seves conseqüències i accelerar el procés definitiu i tan necessari cap a l’eradicació dels últims vestigis antidemocràtics – inevitables en qualsevol democràcia jove – que encara no ens hem expulsat definitivament de sobre. Això, tot i semblar contradictori, només s’aconsegueix integrant la pròpia crítica del sistema democràtic i afrontant, i alhora passant full, el nostre passat turbulent per a viure el present sense complexes.
Al meu entendre, qualsevol col.lectiu hauria de tenir el dret de dir la seva, fins i tot quan no ens agradi, fins i tot quan prové d’una colla de ‘fatxes’. Sí, perquè l’autèntica democràcia consisteix en no tenir por de les opinions variades, en acceptar que no tothom pensa igual i en assegurar un cert relativisme en els valors que ens permeti el sa exercici de dubtar i tenir present que allò en que creiem no ha de perquè ser el millor ni el més bo ni el correcte; sinó que fins i tot potser anem errats i existeixen altres veritats, realitats i opinions. Dit ras i curt, el que acaba fent una democràcia real és la llibertat, l’escassa presència de prohibicions. I malgrat que costi molt dubtar que la Falange pugui tenir raó, i fins i tot acceptant de forma consensuada que no té cap mena de raó ni de justificació, no s’hauria de derivar d’aquí un argument convincent per a la seva prohibició. Perquè quan es comença a prohibir, on es posa el límit? I el més important i més por fa, qui és el que decideix on es posa aquest límit? És a dir, qui decideix qui és aquell que té dret d’expressió i aquell que no? Tot això em porta a la conclusió que com menys prohibició millor, que la llibertat de donar mastegots a l’aire només pot acabar on comença el nas de l’altre.
On vull posar l’èmfasi aquesta vegada és en l’alenada de democràcia que la normalització d’aquests actes podria representar a la llarga. Com a mínim, per a fer-nos reflexionar sobre què significa la llibertat d’expressió, acceptar-la plenament amb totes les seves conseqüències i accelerar el procés definitiu i tan necessari cap a l’eradicació dels últims vestigis antidemocràtics – inevitables en qualsevol democràcia jove – que encara no ens hem expulsat definitivament de sobre. Això, tot i semblar contradictori, només s’aconsegueix integrant la pròpia crítica del sistema democràtic i afrontant, i alhora passant full, el nostre passat turbulent per a viure el present sense complexes.
Al meu entendre, qualsevol col.lectiu hauria de tenir el dret de dir la seva, fins i tot quan no ens agradi, fins i tot quan prové d’una colla de ‘fatxes’. Sí, perquè l’autèntica democràcia consisteix en no tenir por de les opinions variades, en acceptar que no tothom pensa igual i en assegurar un cert relativisme en els valors que ens permeti el sa exercici de dubtar i tenir present que allò en que creiem no ha de perquè ser el millor ni el més bo ni el correcte; sinó que fins i tot potser anem errats i existeixen altres veritats, realitats i opinions. Dit ras i curt, el que acaba fent una democràcia real és la llibertat, l’escassa presència de prohibicions. I malgrat que costi molt dubtar que la Falange pugui tenir raó, i fins i tot acceptant de forma consensuada que no té cap mena de raó ni de justificació, no s’hauria de derivar d’aquí un argument convincent per a la seva prohibició. Perquè quan es comença a prohibir, on es posa el límit? I el més important i més por fa, qui és el que decideix on es posa aquest límit? És a dir, qui decideix qui és aquell que té dret d’expressió i aquell que no? Tot això em porta a la conclusió que com menys prohibició millor, que la llibertat de donar mastegots a l’aire només pot acabar on comença el nas de l’altre.
diumenge, 5 / abril / 2009
El problema de Bolonya és....Espanya!
Tots hem sentit a parlar del procés de Bolonya, els mitjans de comunicació van plens de notícies al respecte. Però malgrat aquesta quantitat ingent de notícies que hi ha, tinc una certa sensació que la majoria de gent no té una idea gaire precisa del què realment és. Simplement saben que hi hagut una resposta estudiantil convincent per a protestar contra Bolonya que ha resultat ser força mediàtica. Tanmateix pocs poden concretar amb precisió què significa el Procés de Bolonya i quines reformes pretén implementar. I no els culpo, els mitjans de comunicació són els primers que es fixen gairebé només en la part més sensacionalista del tema, i al final, fins i tot a una estudiant com jo també li costa treure’n l’aigua clara.
El desgavell informatiu que hi ha és un dels aspectes que critico a les universitats del nostre país, donat que la manca d’informació contrastada que els estudiants hem rebut sobre Bolonya ha estat manifesta. La Declaració de Bolonya fou signada el 1999, i durant aquests 10 anys d’aplicació progressiva del Pla no hi ha hagut cap mostra per part de les universitats encaminada a que els estudiants coneguessin i fessin seus els canvis que tindrien lloc. I no serà perquè no han tingut temps...10 anys!. No ha existit una promulgació eficient sobre el que és Bolonya i els canvis que comporta, i hi ha hagut una absència gairebé total de traspàs d’informació entre universitat i alumnat. Per no dir que els estudiants no han tingut un paper directe ni principal en l’elaboració i negociació d’aquest nou Pla, i els estudiants, al cap i a la fi, són la part més important de la universitat. No considero una idea descabellada afirmar que la universitat l’hauríem de construir i definir entre tots els actors que en formem part.
El Procés de Bolonya, des del meu entendre, intenta - molt tímidament - millorar la universitat, que aquesta estigui en més concordança amb la societat que la paga i alhora homogeneïtzar els estudis de tot Europa per tal que el títol sigui compatible als diferents països signataris del Pla. També intenta dinamitzar la universitat per a que sigui més eficient i competitiva. Res més. Donem gràcies si finalment s’aconsegueixen aquests objectius! És evident que Bolonya no és la panacea i que si per mi fos, el canvi seria molt més radical, no només enfocat a canviar certs aspectes burocràtics sinó per a canviar la pròpia universitat de soca-rel, atès que el problema és estructural, i no conjuntural.
No obstant, crec que és important subratllar quins problemes hi ha amb Bolonya i d’on provenen, donat que sembla ser que Bolonya ha esdevingut el catalitzador de tots els malestars. Per començar, el sistema de beques tan deficitari és política universitària local, és a dir, del propi Estat. La manca de beques i d’ajudes és per tant, una decisió espanyola. L’accés a la universitat al nostre país ha esdevingut tan ampli i massiu que no hi ha prou finançament per a que l’Estat pugui fer-se càrrec de tots els costos. Com que hem confós el dret a l’educació amb l’accés gratuït a aquesta ara ens adonem que el nostre Estat del Benestar no pot més, i això es tradueix en un sistema de beques patètic, desigual i injust per aquells que realment necessiten les ajudes públiques. Des del meu punt de vista, hauríem de començar a canviar la nostra escala de valors i adonar-nos-en que no tot és gratuït. Tots aquells que poden pagar-se la universitat se l’haurien de pagar, i l’Estat garantir l'accés gratuït o quasi-gratuït tan sols a aquells que no poden afrontar el cost que suposa. Hem de posar l’educació al lloc que es mereix, però evidentment si preferim comprar-nos cotxes i televisors que no pas invertir en educació, doncs la cosa no pot anar gaire bé. Tothom té dret a gastar-se els diners com vulgui, però ha de ser conseqüent i saber que després el Papa Estat no li pagarà el que ell, tot i tenir capacitat per pagar, no vulgui pagar!
Un altre problema és que es modifica el sistema de titulacions de segon cicle. Els Graus passen a ser de 3-4 anys i després 1-2 anys d’especialització, de Màster. Així es pretén que a tot Europa s’anivellin els anys d’estudi. Fins aquí cap problema, el que passa és que Espanya, com de costum, no ha fet els deures. Durant els 10 anys d’implementació progressiva del Pla no han estat capaços – tret de Catalunya – de modificar el nombre de cursos de les carreres com han anat fent la resta de països signataris del Pla. A Espanya segueixen sent de 5 anys! I el govern Espanyol pretén solucionar-ho obligant als estudiants a fer 4 anys de Grau i encara fer 1 o 2 anys més de Màster! (tot perquè els professors no es queixin si els hi retallen als anys de les carreres! No fos cas que es quedessin sense feina!) Vaja, que gairebé ens obliguen a passar-nos la vida a la universitat! A més, com que amb aquest nou sistema el Màster esdevé imprescindible, t’obliguen a realitzar-lo i a pagar-lo. És a dir, si en algun país es reprodueix la desigualtat social, de ben segur que serà Espanya.
Per últim, es critica que Bolonya implica una “privatització” de la universitat. Jo considero que és una exageració. És cert que amb el nou Pla s’intenta donar més sortides als estudiants en el món laboral i que es vol cobrir una part del cost de la universitat amb finançament privat. Però què hi ha de dolent en això? Si hem vist que l’Estat no té capacitat per assolir-ho tot, per què una empresa privada no pot finançar estudis o recerques sobre temes determinats que puguin generar coneixement i solucions a un problema social? Evidentment que l’empresa privada ho fa pel propi benefici, però cada vegada que es troba un nou medicament pel càncer o el SIDA en sortim guanyant tota la societat. Ja ho deia l’Adam Smith, d’un interès individual o egoista pot sorgir un benefici col•lectiu, un bé comú. A més a més, crec que ja comença a ser hora que la universitat visqui de cara a la societat, atès que la universitat pública és finança amb els impostos que paguen els ciutadans amb el seu treball gràcies a la indústria productiva i al propi mercat. I no ens hem d’oblidar que el mercat és també una part de la nostra societat, no la única a tenir en compte, però tampoc la primera a ometre o voler eradicar. Ja és hora que la universitat visqui en consonància amb la societat que la paga i es decideixi a baixar de la seva torre de vori d’isolament intel•lectual. Creant per una banda, professionals i treballadors que contribueixin al progrés social, i per l'altra, implicar-se i ser pionera en la generació de coneixements -tant acadèmics com pràctics - i en formar pensadors i investigadors crítics i reflexius igualment necessaris i imprescindibles per a la nostra cada vegada més complexa societat.
El desgavell informatiu que hi ha és un dels aspectes que critico a les universitats del nostre país, donat que la manca d’informació contrastada que els estudiants hem rebut sobre Bolonya ha estat manifesta. La Declaració de Bolonya fou signada el 1999, i durant aquests 10 anys d’aplicació progressiva del Pla no hi ha hagut cap mostra per part de les universitats encaminada a que els estudiants coneguessin i fessin seus els canvis que tindrien lloc. I no serà perquè no han tingut temps...10 anys!. No ha existit una promulgació eficient sobre el que és Bolonya i els canvis que comporta, i hi ha hagut una absència gairebé total de traspàs d’informació entre universitat i alumnat. Per no dir que els estudiants no han tingut un paper directe ni principal en l’elaboració i negociació d’aquest nou Pla, i els estudiants, al cap i a la fi, són la part més important de la universitat. No considero una idea descabellada afirmar que la universitat l’hauríem de construir i definir entre tots els actors que en formem part.
El Procés de Bolonya, des del meu entendre, intenta - molt tímidament - millorar la universitat, que aquesta estigui en més concordança amb la societat que la paga i alhora homogeneïtzar els estudis de tot Europa per tal que el títol sigui compatible als diferents països signataris del Pla. També intenta dinamitzar la universitat per a que sigui més eficient i competitiva. Res més. Donem gràcies si finalment s’aconsegueixen aquests objectius! És evident que Bolonya no és la panacea i que si per mi fos, el canvi seria molt més radical, no només enfocat a canviar certs aspectes burocràtics sinó per a canviar la pròpia universitat de soca-rel, atès que el problema és estructural, i no conjuntural.
No obstant, crec que és important subratllar quins problemes hi ha amb Bolonya i d’on provenen, donat que sembla ser que Bolonya ha esdevingut el catalitzador de tots els malestars. Per començar, el sistema de beques tan deficitari és política universitària local, és a dir, del propi Estat. La manca de beques i d’ajudes és per tant, una decisió espanyola. L’accés a la universitat al nostre país ha esdevingut tan ampli i massiu que no hi ha prou finançament per a que l’Estat pugui fer-se càrrec de tots els costos. Com que hem confós el dret a l’educació amb l’accés gratuït a aquesta ara ens adonem que el nostre Estat del Benestar no pot més, i això es tradueix en un sistema de beques patètic, desigual i injust per aquells que realment necessiten les ajudes públiques. Des del meu punt de vista, hauríem de començar a canviar la nostra escala de valors i adonar-nos-en que no tot és gratuït. Tots aquells que poden pagar-se la universitat se l’haurien de pagar, i l’Estat garantir l'accés gratuït o quasi-gratuït tan sols a aquells que no poden afrontar el cost que suposa. Hem de posar l’educació al lloc que es mereix, però evidentment si preferim comprar-nos cotxes i televisors que no pas invertir en educació, doncs la cosa no pot anar gaire bé. Tothom té dret a gastar-se els diners com vulgui, però ha de ser conseqüent i saber que després el Papa Estat no li pagarà el que ell, tot i tenir capacitat per pagar, no vulgui pagar!
Un altre problema és que es modifica el sistema de titulacions de segon cicle. Els Graus passen a ser de 3-4 anys i després 1-2 anys d’especialització, de Màster. Així es pretén que a tot Europa s’anivellin els anys d’estudi. Fins aquí cap problema, el que passa és que Espanya, com de costum, no ha fet els deures. Durant els 10 anys d’implementació progressiva del Pla no han estat capaços – tret de Catalunya – de modificar el nombre de cursos de les carreres com han anat fent la resta de països signataris del Pla. A Espanya segueixen sent de 5 anys! I el govern Espanyol pretén solucionar-ho obligant als estudiants a fer 4 anys de Grau i encara fer 1 o 2 anys més de Màster! (tot perquè els professors no es queixin si els hi retallen als anys de les carreres! No fos cas que es quedessin sense feina!) Vaja, que gairebé ens obliguen a passar-nos la vida a la universitat! A més, com que amb aquest nou sistema el Màster esdevé imprescindible, t’obliguen a realitzar-lo i a pagar-lo. És a dir, si en algun país es reprodueix la desigualtat social, de ben segur que serà Espanya.
Per últim, es critica que Bolonya implica una “privatització” de la universitat. Jo considero que és una exageració. És cert que amb el nou Pla s’intenta donar més sortides als estudiants en el món laboral i que es vol cobrir una part del cost de la universitat amb finançament privat. Però què hi ha de dolent en això? Si hem vist que l’Estat no té capacitat per assolir-ho tot, per què una empresa privada no pot finançar estudis o recerques sobre temes determinats que puguin generar coneixement i solucions a un problema social? Evidentment que l’empresa privada ho fa pel propi benefici, però cada vegada que es troba un nou medicament pel càncer o el SIDA en sortim guanyant tota la societat. Ja ho deia l’Adam Smith, d’un interès individual o egoista pot sorgir un benefici col•lectiu, un bé comú. A més a més, crec que ja comença a ser hora que la universitat visqui de cara a la societat, atès que la universitat pública és finança amb els impostos que paguen els ciutadans amb el seu treball gràcies a la indústria productiva i al propi mercat. I no ens hem d’oblidar que el mercat és també una part de la nostra societat, no la única a tenir en compte, però tampoc la primera a ometre o voler eradicar. Ja és hora que la universitat visqui en consonància amb la societat que la paga i es decideixi a baixar de la seva torre de vori d’isolament intel•lectual. Creant per una banda, professionals i treballadors que contribueixin al progrés social, i per l'altra, implicar-se i ser pionera en la generació de coneixements -tant acadèmics com pràctics - i en formar pensadors i investigadors crítics i reflexius igualment necessaris i imprescindibles per a la nostra cada vegada més complexa societat.
dimecres, 18 / març / 2009
Aquests salvatges monstruosos són els nostres avantpassats!!!???
El divendres passat vaig mirar una pel.lícula que m’havia deixat una companya de la facultat. Aquesta companya, creu que l’ésser humà és dolent per naturalesa, i que gràcies a l’educació i a la vida en societat podem redimir-nos dels nostres instints més baixos i esdevenir persones bones, altruistes i compassives. Vaja, allò que deia Hobbes que “l’home és un llop per l’home” en contraposició de la visió rousseauniana del “bon salvatge” corromput per la societat que va resultar la triomfadora temporal d’aquest etern debat sobre la veritable naturalesa de l’ésser humà.
Evidentment, la pel.lícula que em va deixar al.ludeix aquesta qüestió. La pel.lícula es diu Lord of the flies (El señor de las moscas) i explica la història d’uns nens d’una acadèmia militar que tenen un accident d’avió i van a petar a una illa deserta. El principi tots són amics i cooperen uns amb els altres, però a mesura que passa el temps i es fa més evident que ningú els rescatarà, el grup s’acaba escindint en dos: aquells que es tornen més agressius, fabriquen armes per poder caçar i miren tan sols per la supervivència del seu grup; dels que creuen que han de seguir com abans, tots units, amb normes estrictes del que s’ha de fer i el que no, i s’alimenten tan sols dels vegetals i fruites que troben a l’illa.
Sense desvetllar el final del llarg metratge, l’hostilitat entre els dos grups va creixent i el primer grup s’acaba imposant per mitjà de la violència i l’assassinat. Realitzen incursions periòdiques al territori de l’altre grup sense que aquest segon grup sigui capaç de reaccionar de forma similar. Sinó tot el contrari, ploren i desitgen que aquest mal son s’acabi i els vinguin a rescatar.
Mentre dura el film, és inevitable sentir empatia i compassió cap aquest segon grup de nens que es veuen assetjats sense haver fet res per a merèixer-s’ho. Els veus més humans, en definitiva, més bons. En canvi, els altres s’han convertit en els dolents de la pel.lícula – mai més ben dit – que actuen de forma impàvida davant l’assassinat i l’agressivitat extrema.
Bo i així, el que es desprèn de la pel.lícula és que en un entorn salvatge deslligat de normes socials com el d’èpoques passades, els que acabaven imposant-se i guanyant la batalla van ser aquells que actuaren de forma similar al grup de nens salvatges i violents. Perquè foren aquests els que varen guanyar la lluita per la reproducció. Foren els que més es reproduïen, donat que els que eren més dèbils i menys agressius perdien la batalla, no es reproduïen i conseqüentment, s’extingien. Per tant, nosaltres provenim d’aquells homínids més agressius de tots, que durant milers d’anys es van imposar a través de la violència.
No obstant, i a mode de conclusió, això no significa que els individus siguem dolents per naturalesa. Significa que la nostra personalitat és una combinació d’elements que avui dia són considerats dolents i d’altres que són considerats lloables. Aquells mateixos homínids tan violents pares de tots nosaltres, també necessitaven del grup per a sobreviure, el que significava que s’havien de desenvolupar relacions afectives i d’alta fidelitat entre els propis membres. Quan es jugaven la vida anant a caçar, havien de confiar plenament amb els homes que els acompanyaven per a que responguessin davant l’amenaça. El que conseqüentment portava a que aquells individus més egoistes, com en el cas dels més dèbils, també s’extingissin: no eren dignes de la confiança del grup.
On vull arribar amb tot plegat, és que no podem obviar aquestes característiques i instints biològics que configuren part de la nostra personalitat. És cert que avui dia, molts d’aquests atributs ja no tenen raó d’existir, donat que no ens trobarem cap Mamut pels carrers de la ciutat i la reproducció ja no és exclusiva dels més aptes. Tanmateix, hem de tenir present que la vida moderna actual, còmode i confortable, és només un segon a la història de la humanitat. L’acceleració històrica dels últims anys, no ha donat lloc a un procés d’adaptació evolutiva suficient. És a dir, amb pocs anys, la humanitat ha canviat el seu estil de vida radicalment, i alguns atributs han quedat soterrats pel simple fet que no tenen lloc explícit ni compleixen una funció essencial en la societat moderna actual. No obstant, això no significa que hagin desaparegut, - o que mai hagin existit! -. Segueixen formant part de la nostra naturalesa humana malgrat certes reticències a acceptar-ho. Però suposo que a ningú li agrada veure’s com el dolent de la pel.lícula...
Laura Fàbregas Beltran
Evidentment, la pel.lícula que em va deixar al.ludeix aquesta qüestió. La pel.lícula es diu Lord of the flies (El señor de las moscas) i explica la història d’uns nens d’una acadèmia militar que tenen un accident d’avió i van a petar a una illa deserta. El principi tots són amics i cooperen uns amb els altres, però a mesura que passa el temps i es fa més evident que ningú els rescatarà, el grup s’acaba escindint en dos: aquells que es tornen més agressius, fabriquen armes per poder caçar i miren tan sols per la supervivència del seu grup; dels que creuen que han de seguir com abans, tots units, amb normes estrictes del que s’ha de fer i el que no, i s’alimenten tan sols dels vegetals i fruites que troben a l’illa.
Sense desvetllar el final del llarg metratge, l’hostilitat entre els dos grups va creixent i el primer grup s’acaba imposant per mitjà de la violència i l’assassinat. Realitzen incursions periòdiques al territori de l’altre grup sense que aquest segon grup sigui capaç de reaccionar de forma similar. Sinó tot el contrari, ploren i desitgen que aquest mal son s’acabi i els vinguin a rescatar.
Mentre dura el film, és inevitable sentir empatia i compassió cap aquest segon grup de nens que es veuen assetjats sense haver fet res per a merèixer-s’ho. Els veus més humans, en definitiva, més bons. En canvi, els altres s’han convertit en els dolents de la pel.lícula – mai més ben dit – que actuen de forma impàvida davant l’assassinat i l’agressivitat extrema.
Bo i així, el que es desprèn de la pel.lícula és que en un entorn salvatge deslligat de normes socials com el d’èpoques passades, els que acabaven imposant-se i guanyant la batalla van ser aquells que actuaren de forma similar al grup de nens salvatges i violents. Perquè foren aquests els que varen guanyar la lluita per la reproducció. Foren els que més es reproduïen, donat que els que eren més dèbils i menys agressius perdien la batalla, no es reproduïen i conseqüentment, s’extingien. Per tant, nosaltres provenim d’aquells homínids més agressius de tots, que durant milers d’anys es van imposar a través de la violència.
No obstant, i a mode de conclusió, això no significa que els individus siguem dolents per naturalesa. Significa que la nostra personalitat és una combinació d’elements que avui dia són considerats dolents i d’altres que són considerats lloables. Aquells mateixos homínids tan violents pares de tots nosaltres, també necessitaven del grup per a sobreviure, el que significava que s’havien de desenvolupar relacions afectives i d’alta fidelitat entre els propis membres. Quan es jugaven la vida anant a caçar, havien de confiar plenament amb els homes que els acompanyaven per a que responguessin davant l’amenaça. El que conseqüentment portava a que aquells individus més egoistes, com en el cas dels més dèbils, també s’extingissin: no eren dignes de la confiança del grup.
On vull arribar amb tot plegat, és que no podem obviar aquestes característiques i instints biològics que configuren part de la nostra personalitat. És cert que avui dia, molts d’aquests atributs ja no tenen raó d’existir, donat que no ens trobarem cap Mamut pels carrers de la ciutat i la reproducció ja no és exclusiva dels més aptes. Tanmateix, hem de tenir present que la vida moderna actual, còmode i confortable, és només un segon a la història de la humanitat. L’acceleració històrica dels últims anys, no ha donat lloc a un procés d’adaptació evolutiva suficient. És a dir, amb pocs anys, la humanitat ha canviat el seu estil de vida radicalment, i alguns atributs han quedat soterrats pel simple fet que no tenen lloc explícit ni compleixen una funció essencial en la societat moderna actual. No obstant, això no significa que hagin desaparegut, - o que mai hagin existit! -. Segueixen formant part de la nostra naturalesa humana malgrat certes reticències a acceptar-ho. Però suposo que a ningú li agrada veure’s com el dolent de la pel.lícula...
Laura Fàbregas Beltran
dissabte, 14 / març / 2009
Existeixen els drets col·lectius?
AVÍS: Entenc que aquest tema és complicat i que el meu post és simplista donat que té molts més matisos dels que jo plantejo, però és un post i com a tal és quelcom curt i per tant amb un punt reduccionista. Però és el que hi ha.
El tema dels drets col•lectius és un tema que genera força controvèrsia, sobretot pels qui com jo, ens sentim catalans i algun cop ens hem emocionat escoltant Els Segadors o algun discurs catalanista que feia referència al “Poble Català”.
Tanmateix, després de plantejar-m’ho sèriament, he arribat a la conclusió que no existeixen, que els drets són dels individus, i com a individus TOTS hem de tenir els mateixos drets.
Entenc que això pot costar d’acceptar per aquells que senten molt de prop una identitat determinada: el ser negre, dona, català o homosexual (o totes aquestes alhora!). Però hem d’entendre que lluitar contra la discriminació que alguns grups socials patim no comporta atribuir-nos uns drets únics i exclusius. S’ha de lluitar contra la discriminació per arribar a una situació d’igualtat – i de protecció – davant la llei, però si comencem a atribuir-nos uns drets únics i inalienables per la simple condició de formar part d’un col•lectiu determinat ens estem equivocant.
I encara és més erroni i perillós quan superposem aquests drets col•lectius als drets individuals. Tant se val sota quina disfressa, si la classe treballadora de la ideologia comunista o la raça ària de la ideologia feixista. La classe, la raça, el sexe, etc... no pot ser considerat més important que els individus, atès que això, com ha quedat palès al llarg del segle XX, porta al despotisme i a l’anul•lació de l’ésser humà.
És clar que alguns em diran que els drets humans, - derivats de la persona i no de la col•lectivitat -, són també una convenció social, una construcció humana per establir uns paràmetres d’actuació i d’identificació d’allò que es respectable d’allò que no. Però l’evolució històrica ens ha portat a la conclusió que una cosa abstracta no pot tenir més drets que les persones; que la tribu no pot decidir ni sacrificar els individus que la conformen. La llibertat individual s’ha d’erigir com el bé més preuat.
Per tant, i tornant a l’inici d’aquest post, quan deixo els sentiments de banda i em pregunto racionalment què és el “Poble Català” i quins drets té, la inevitable resposta que se’m presenta és que el poble català no té drets per si mateix, sinó que són els individus catalans els que tenen drets: de parlar la seva llengua, de viure a la seva manera, i d'escollir el que volen ser.
I aquesta mateixa lògica és aplicable al “poble espanyol”, a la “raça” o a la “classe treballadora”, per citar-ne alguns. Per molt que alguns intentin analitzar el món i la història a través de col•lectius enfrontats entre sí, com Marx i la “lluita de classes”, és caure en l’engany. Si no puc identificar a què ens referim ben bé quan parlem del “Poble Català”: si els que van amb barretina i espardenyes, o els que vesteixen amb marques americanes, o els que se senten espanyols i catalans dels que se senten només catalans; el mateix passa amb la lluita contra la “Classe Capitalista”. Aquesta, parteix del mateix supòsit: que hi ha un col•lectiu, un poder uniforme, articulat i amb una sola mentalitat que es pot derrotar.
Laura Fàbregas Beltran
El tema dels drets col•lectius és un tema que genera força controvèrsia, sobretot pels qui com jo, ens sentim catalans i algun cop ens hem emocionat escoltant Els Segadors o algun discurs catalanista que feia referència al “Poble Català”.
Tanmateix, després de plantejar-m’ho sèriament, he arribat a la conclusió que no existeixen, que els drets són dels individus, i com a individus TOTS hem de tenir els mateixos drets.
Entenc que això pot costar d’acceptar per aquells que senten molt de prop una identitat determinada: el ser negre, dona, català o homosexual (o totes aquestes alhora!). Però hem d’entendre que lluitar contra la discriminació que alguns grups socials patim no comporta atribuir-nos uns drets únics i exclusius. S’ha de lluitar contra la discriminació per arribar a una situació d’igualtat – i de protecció – davant la llei, però si comencem a atribuir-nos uns drets únics i inalienables per la simple condició de formar part d’un col•lectiu determinat ens estem equivocant.
I encara és més erroni i perillós quan superposem aquests drets col•lectius als drets individuals. Tant se val sota quina disfressa, si la classe treballadora de la ideologia comunista o la raça ària de la ideologia feixista. La classe, la raça, el sexe, etc... no pot ser considerat més important que els individus, atès que això, com ha quedat palès al llarg del segle XX, porta al despotisme i a l’anul•lació de l’ésser humà.
És clar que alguns em diran que els drets humans, - derivats de la persona i no de la col•lectivitat -, són també una convenció social, una construcció humana per establir uns paràmetres d’actuació i d’identificació d’allò que es respectable d’allò que no. Però l’evolució històrica ens ha portat a la conclusió que una cosa abstracta no pot tenir més drets que les persones; que la tribu no pot decidir ni sacrificar els individus que la conformen. La llibertat individual s’ha d’erigir com el bé més preuat.
Per tant, i tornant a l’inici d’aquest post, quan deixo els sentiments de banda i em pregunto racionalment què és el “Poble Català” i quins drets té, la inevitable resposta que se’m presenta és que el poble català no té drets per si mateix, sinó que són els individus catalans els que tenen drets: de parlar la seva llengua, de viure a la seva manera, i d'escollir el que volen ser.
I aquesta mateixa lògica és aplicable al “poble espanyol”, a la “raça” o a la “classe treballadora”, per citar-ne alguns. Per molt que alguns intentin analitzar el món i la història a través de col•lectius enfrontats entre sí, com Marx i la “lluita de classes”, és caure en l’engany. Si no puc identificar a què ens referim ben bé quan parlem del “Poble Català”: si els que van amb barretina i espardenyes, o els que vesteixen amb marques americanes, o els que se senten espanyols i catalans dels que se senten només catalans; el mateix passa amb la lluita contra la “Classe Capitalista”. Aquesta, parteix del mateix supòsit: que hi ha un col•lectiu, un poder uniforme, articulat i amb una sola mentalitat que es pot derrotar.
Laura Fàbregas Beltran
dimecres, 11 / març / 2009
La fi d'una amistat
Ens vam conèixer un dia de sol de forma totalment inesperada i circumstancial, en aquella terrassa que jo mai havia trepitjat abans. Però quan portàvem cinc minuts parlant, ja vam saber que d’allà naixeria una amistat irreemplaçable. Les coses, els pensaments, les vivències en comú ja no eren circumstancials ni fruit de la casualitat; no eren interessos, inquietuds ni percepcions vitals comunes, sinó difícils de compartir i de sentir-s’hi identificat. Potser per això, la nostra relació va esdevenir tant forta des del primer moment. Sense poder ni tan sols albirar com resultaria sent quelcom efímer i massa colpidor.
La desconfiança i por tan humanes de mostrar als inicis de qualsevol relació els sentiments i les emocions, tu i jo vam deixar-les massa aviat de banda. De seguida, compartíem els nostres sentiments, pensaments, etc. pensant que ens tindríem sempre una a l’altra.
La promesa d’amistat eterna i les confessions a cau d’orella es van acabar de forma abrupta d’un dia per l’altre. No va ser fruit de cap disputa, sinó de petits malentesos continuats. I suposo que el ser tant diferents, però alhora tan iguals, va acabar sent la raó culminant per posar el final a la nostra amistat.
Ara ens veiem i gairebé ni ens saludem. Actuem amb indiferència, com si no ens recordéssim de res o com si tot ens fos igual. El que semblava important ja no ho és en absolut. I quan hi penso em queda la recança, i certa nostàlgia del que hauria pogut ser i el que finalment no va ser, de la contingència d’allò humà i de l’enyorança que em fa palpar de més a prop la inevitable solitud de l’ésser humà.
Les dues hem trobat substitutes amb qui conversar i compartir, però quan em torna a la memòria la nostra amistat i em veig (o et veig) parlant asseguda amb algú amb qui no compartim ni la meitat, penso que hauries de ser tu la que continues asseguda al meu costat.
Laura Fàbregas Beltran
La desconfiança i por tan humanes de mostrar als inicis de qualsevol relació els sentiments i les emocions, tu i jo vam deixar-les massa aviat de banda. De seguida, compartíem els nostres sentiments, pensaments, etc. pensant que ens tindríem sempre una a l’altra.
La promesa d’amistat eterna i les confessions a cau d’orella es van acabar de forma abrupta d’un dia per l’altre. No va ser fruit de cap disputa, sinó de petits malentesos continuats. I suposo que el ser tant diferents, però alhora tan iguals, va acabar sent la raó culminant per posar el final a la nostra amistat.
Ara ens veiem i gairebé ni ens saludem. Actuem amb indiferència, com si no ens recordéssim de res o com si tot ens fos igual. El que semblava important ja no ho és en absolut. I quan hi penso em queda la recança, i certa nostàlgia del que hauria pogut ser i el que finalment no va ser, de la contingència d’allò humà i de l’enyorança que em fa palpar de més a prop la inevitable solitud de l’ésser humà.
Les dues hem trobat substitutes amb qui conversar i compartir, però quan em torna a la memòria la nostra amistat i em veig (o et veig) parlant asseguda amb algú amb qui no compartim ni la meitat, penso que hauries de ser tu la que continues asseguda al meu costat.
Laura Fàbregas Beltran
dilluns, 9 / març / 2009
Ciència versus Religió
No és poca la gent que m'he trobat o que conec i que tinc en molt bona consideració que a l'hora de parlar-te de ciència en general, o dels debats o disciplines científiques en particular, tenen una visió totalment escèptica d’aquesta, per no dir que són uns complets ignorants en la matèria.
Avui dia, gosar a dir que no tens coneixements de literatura universal, de política o cultura està mal vist. En canvi, la permissibilitat en afirmar sense cap mena de vergonya que un és un complet ignorant en relació a la ciència i tot el que aquesta engloba, segueix vigent en l’actualitat.
Però el que em preocupa de la qüestió és quan aquests mateixos individus que es van quedar ancorats en la tabula rasa de Sant Tomàs d’Aquino i en el Constructivisme social dels anys 60 exposen les seves opinions sobre la matèria, equiparant la ciència a una nova religió. I amb això s’ha de vigilar, perquè al final, acaba costant destriar el gra de la palla, donat que les disquisicions teòriques al respecte són tantes i tant diverses, que és fàcil caure en la fal•làcia.
Sí, és veritat, la ciència ha substituït - en part - a la religió, però no són equiparables. Mentre la primera es basa en el principi de l’escepticisme i en que la veritat no és constant ni immutable; la segona creu que la veritat és absoluta i invariable. La religió no evoluciona, no està exposada a la crítica empírica o a la falsació. En canvi, la ciència evoluciona i si una teoria és més encertada que l’anterior, la reemplaça. A més a més, a diferència de la religió i les seves explicacions metafísiques que ultrapassen l'experiència sensible, la ciència té lleis que expliquen un determinat fenomen. Les lleis són de rang superior a les teories i significa que s’ha trobat la solució a una qüestió (com per exemple que les coses cauen a terra perquè hi ha gravetat).
Per tant, la ciència tampoc cau en el relativisme, atès que aporta la resposta a preguntes que l’ésser humà s’ha preguntat durant milers i milers d’anys, i les quals moltes vegades, al no obtenir resposta ho atribuïa a un ens superior.
Tanmateix, la ciència té un problema que l'ha fet caure sovint en el descrèdit o ha minat la seva reputació: els éssers humans. Massa sovint en la història de la humanitat s’han justificat atrocitats en nom de la ciència. A vegades s’ha partit de supòsits pseudocientífics per actuar de forma injustificable i totalment aberrant (com l’Eugenèsia als anys 30). No obstant, hem de saber identificar el problema. La ciència per se no és autoritària, ni absoluta, sinó que són els propis humans que amb la seva subjectivitat han volgut distorsionar el mètode i les evidències científiques fent passar com a científiques coses que no ho eren. Confonent sovint la causalitat amb la correlació, i confonent al personal.
En conclusió, si he d’escollir entre religió o ciència escullo la ciència “encara que sigui per l’aire condicionat” com deia el mestre Woody Allen.
Laura Fàbregas Beltran
Avui dia, gosar a dir que no tens coneixements de literatura universal, de política o cultura està mal vist. En canvi, la permissibilitat en afirmar sense cap mena de vergonya que un és un complet ignorant en relació a la ciència i tot el que aquesta engloba, segueix vigent en l’actualitat.
Però el que em preocupa de la qüestió és quan aquests mateixos individus que es van quedar ancorats en la tabula rasa de Sant Tomàs d’Aquino i en el Constructivisme social dels anys 60 exposen les seves opinions sobre la matèria, equiparant la ciència a una nova religió. I amb això s’ha de vigilar, perquè al final, acaba costant destriar el gra de la palla, donat que les disquisicions teòriques al respecte són tantes i tant diverses, que és fàcil caure en la fal•làcia.
Sí, és veritat, la ciència ha substituït - en part - a la religió, però no són equiparables. Mentre la primera es basa en el principi de l’escepticisme i en que la veritat no és constant ni immutable; la segona creu que la veritat és absoluta i invariable. La religió no evoluciona, no està exposada a la crítica empírica o a la falsació. En canvi, la ciència evoluciona i si una teoria és més encertada que l’anterior, la reemplaça. A més a més, a diferència de la religió i les seves explicacions metafísiques que ultrapassen l'experiència sensible, la ciència té lleis que expliquen un determinat fenomen. Les lleis són de rang superior a les teories i significa que s’ha trobat la solució a una qüestió (com per exemple que les coses cauen a terra perquè hi ha gravetat).
Per tant, la ciència tampoc cau en el relativisme, atès que aporta la resposta a preguntes que l’ésser humà s’ha preguntat durant milers i milers d’anys, i les quals moltes vegades, al no obtenir resposta ho atribuïa a un ens superior.
Tanmateix, la ciència té un problema que l'ha fet caure sovint en el descrèdit o ha minat la seva reputació: els éssers humans. Massa sovint en la història de la humanitat s’han justificat atrocitats en nom de la ciència. A vegades s’ha partit de supòsits pseudocientífics per actuar de forma injustificable i totalment aberrant (com l’Eugenèsia als anys 30). No obstant, hem de saber identificar el problema. La ciència per se no és autoritària, ni absoluta, sinó que són els propis humans que amb la seva subjectivitat han volgut distorsionar el mètode i les evidències científiques fent passar com a científiques coses que no ho eren. Confonent sovint la causalitat amb la correlació, i confonent al personal.
En conclusió, si he d’escollir entre religió o ciència escullo la ciència “encara que sigui per l’aire condicionat” com deia el mestre Woody Allen.
Laura Fàbregas Beltran
Subscriure's a:
Missatges (Atom)