L'arquetip Joan Laporta

Ahir a classe de mitologia grega ens van parlar dels arquetips humans. Aquests, es diferencien dels estereotips en tant que són personatges modèlics comuns a totes les cultures, pertanyen a l'imaginari col.lectiu de la raça humana. Mentre l'estereotip respon a l'univers simbòlic d'una societat determinada, l'arquetip funciona de forma universal: totes i cadascuna de les cultures existents poden sentir-se'n identificades.
Dos d'aquests arquetips universals són l'Heroi i el Rei corromput. Ambdós personatges resulten d'un viatge iniciàtic que emprenen i que els hi comporta una ascensió personal. Tanmateix, un cop assolida aquesta ascensió hi ha el punt d'inflexió que els separa: l'Heroi decideix arriscar-se o sacrificar-se per un bé major que ajudi al progrés de la humanitat (com en Prometeu robant el foc als Déus per a portar-los als humans) i el Rei decideix satisfer el seu interès personal i sobreposar la seva figura i el seu ego a qualsevol altra raó o motiu major. En comptes de buscar el progrés de la civilització, posa impediments que preservin o juguin a favor de la seva situació personal.

El cas de Joan Laporta és paradigmàtic d'ambdós arquetips. Els 6 anys en el Barça resultaren el seu viatge iniciàtic, mentre que la fama i el poder mediàtic significaren l'ascensió del personatge. Va ser capaç de fer fora els Boixos Nois del Camp Nou, de canviar un model que no funcionava, d'augmentar els beneficis del Barça i de portar-nos títols i glòria. Un heroi de l'univers culé. No obstant, els últims temps semblen palesar una inversió d'aquest heroi, una degradació que el situarien més a prop del Rei corromput. No faig referència a les seves aspiracions polítiques (que tot i que també té molt a veure, només el temps dirà si es materialitzen en heroïcitat – amb una hipotètica independència de Catalunya – o si acaba sent un Berlusconi a la catalana, és a dir, un Rei corromput). Parlo del seu afany de controlar el Barça, d'intentar impedir l'ascensió d'un possible candidat (Ferran Soriano) malgrat els seus companys de Junta creguin que és el millor pel Barça. Parlo de no saber discernir sobre què és el millor pel Barça i el millor per a ell. L'Alfons Godall, pel que sembla, té la voluntat de cedir el seu lideratge per al projecte del Barça, més enllà de personalismes el que busca és la continuació del model que tants bons resultats ha donat, sense importar qui l'encapçali. En Laporta és un líder, però d'heroi a corrupte hi ha dues passes.I la història n'és repleta d'exemples com aquest, els grecs ja ens avisaren.

Carta en resposta a un afiliat d'UPyD

Avui he llegit la crònica de Martínez Gorriarán, un dels afiliats a UPyD que també va assistir a la Conferència de Rosa Diez a la UAB. Aquesta crònica, m’ofèn personalment per diverses raons, però sobretot perquè menysprea i falta al respecte a una de les meves millors amigues. El to de la crònica és insultant, amb tics racistes i de certa arrogància, i entenc que no pot quedar sense resposta.

Sóc una estudiant de polítiques que també va assistir a la Conferència. Jo, personalment, li vaig donar la mà a la Sra. Diez i li vaig comentar que em sabia molt de greu el que havia passat i que sentia vergonya. Ella em va respondre molt amablement i em va agrair el meu gest. Explico això més que res perquè quedi clar quin és el meu tarannà i no m’acusin a mi també de feixista ni d’intolerant. Tot i que, possiblement i veient de quin peu calça el senyor Martínez Gorriarán, bé podria acusar-me a mi també de tan sols preocupar-me per les formes i ser, en el fons i i en el contingut, igual de dogmàtica, adoctrinada i demés adjectius que utilitza al llarg de la seva crònica per a referir-se als estudiants que vam assistir a la conferència i que no combreguem amb el seu ideal d’Espanya.

Dit això, simplement vull replicar els aspectes de la seva crònica que més reprovables m‘han semblat.
Primer de tot, crec que s’hauria de replantejar la seva peculiar forma d’analitzar la realitat. En la seva corrosiva crònica no té reserves en posar-nos tots al mateix sac. Això sí, amb la única distinció que els últims (els independentistes que vam assistir a la conferència) érem més educats que els boicotejadors! Vaja home! Gràcies per la distinció! D’això se’n diu fer un retrat fidel de la realitat! Com a bon professor universitari, el senyor Martínez Gorriarán se n’adona que la realitat es presenta complexa i matisada, i que no és una simple pugna entre bons i dolents... Ironies a part, si vol parlar d’educació senyor Martínez, comença predicant amb l’exemple i obviant del seu vocabulari definicions com “aspecto agitanado de manual” i "catalanes patanegra" entre d'altres. Fes-ho encara que no sigui per un tema d'educació, simplement perquè tenir aquestes etiquetes com a arguments del seu discurs no són del nivell que s’espera d’un professor d’universitat.

Vostè, que s'erigeix com a messiànic defensor de la llibertat d'expressió, sembla no utilitzar el mateix raser per valorar la mateixa llibertat del nostre Degà i la nostra facultat per convidar a la Sra Diez a parlar. Suposo que això no lliga amb el seu discurs, certament esgotador, de 20 anys d'adoctrinament nacionalista per part de les institucions catalanes...

Deu pensar que qui sóc jo per donar-li lliçons, si només sóc una estudiant! - o sota el seu prisma, només un receptacle passiu de la propaganda xovinista catalana! - però potser és hora que intenti veure les coses tal com són, no veure fantasmes allà on no n'hi ha i no creure's víctima d'un complot anti-espanyol per part de les universitats catalanes. Amb aquesta actitud se situa en la mateixa tessitura dogmàtica d'alguna gent a la que critiques, però suposo que és més fàcil veure la palla en l'ull de l'altre, que la biga en el propi.

Simplement espero que reflexioni, que vegi que no hi ha un complot contra ningú i que deixi de percebre la realitat sota lògiques dicotòmiques que redueixen el debat a una irreconciliabe baralla maniquea. Potser, un cop fet aquest exercici veurà, que jo i els meus companys d'universitat (entre d'ells, la noia a qui faltes el respecte), de l'últim que se'ns pot titllar és de producte del nacionalisme català. Noms com Joaquin Molins, Montserrat Baras i Joan Botella - tots ells amb visions particulars i diferenciades, a mi no m'agrada posar a tothom al mateix sac! - han estat professors nostres, i precisament de l'últim que se'ls pot acusar és de fer proselitisme catalanista! Però a part d'això, crec que posar en dubte la nostra capacitat de pensar i actuar per nosaltres mateixos és, o bé pecar de curtesa de mires, o bé atorgar-se una superioritat intel.lectual típica dels dèspotes il.lustrats. Segurament és això últim, i sóc jo qui vaig errada, i que sort en tenim de lliure pensadors com vosaltres! que després d'humiliar-nos i menystenir-nos, ens mostreu la llum!