On vull posar l’èmfasi aquesta vegada és en l’alenada de democràcia que la normalització d’aquests actes podria representar a la llarga. Com a mínim, per a fer-nos reflexionar sobre què significa la llibertat d’expressió, acceptar-la plenament amb totes les seves conseqüències i accelerar el procés definitiu i tan necessari cap a l’eradicació dels últims vestigis antidemocràtics – inevitables en qualsevol democràcia jove – que encara no ens hem expulsat definitivament de sobre. Això, tot i semblar contradictori, només s’aconsegueix integrant la pròpia crítica del sistema democràtic i afrontant, i alhora passant full, el nostre passat turbulent per a viure el present sense complexes.
Al meu entendre, qualsevol col.lectiu hauria de tenir el dret de dir la seva, fins i tot quan no ens agradi, fins i tot quan prové d’una colla de ‘fatxes’. Sí, perquè l’autèntica democràcia consisteix en no tenir por de les opinions variades, en acceptar que no tothom pensa igual i en assegurar un cert relativisme en els valors que ens permeti el sa exercici de dubtar i tenir present que allò en que creiem no ha de perquè ser el millor ni el més bo ni el correcte; sinó que fins i tot potser anem errats i existeixen altres veritats, realitats i opinions. Dit ras i curt, el que acaba fent una democràcia real és la llibertat, l’escassa presència de prohibicions. I malgrat que costi molt dubtar que la Falange pugui tenir raó, i fins i tot acceptant de forma consensuada que no té cap mena de raó ni de justificació, no s’hauria de derivar d’aquí un argument convincent per a la seva prohibició. Perquè quan es comença a prohibir, on es posa el límit? I el més important i més por fa, qui és el que decideix on es posa aquest límit? És a dir, qui decideix qui és aquell que té dret d’expressió i aquell que no? Tot això em porta a la conclusió que com menys prohibició millor, que la llibertat de donar mastegots a l’aire només pot acabar on comença el nas de l’altre.
